La estructura del Infierno de Dante

The following two tabs change content below.

• Bio
• Latest Posts

Claudia Porcel

(1983, Aranda de Duero, Burgos). Licenciada en Historia, me he embarcado ahora en un Grado en Estudios Ingleses. Se me ha visto divulgar en "Caracteres", "Aquí fue Troya" e "Historia y Vida"; pero enseguida me pillan y llaman a seguridad.

Latest posts by Claudia Porcel (see all)

• La estructura del Infierno de Dante - 6 mayo, 2015

VERSIÓ CATALANA.

Aprovechando la inminencia de la llegada del Día del Libro, os preguntamos en nuestra cuenta de Twitter cuál era vuestro libro favorito.

Queda una semana para el día del libro, ¿nos contáis cuál es vuestro libro preferido? 🙂 pic.twitter.com/6IZAY3NxgD

— Aulae (@aulae_es) abril 16, 2015

Rosa Cassi nos recomendó La Divina Comedia: “Siempre y por la eternidad”, que es mucho tiempo. Muchísimo tiempo. Me da vértigo, a mí, que se me hace largo cuando espero al autobús.   Conocéis de sobra el argumento de la obra: Dante se encuentra perdido en su travesía vital —en un oscuro bosque, metáfora de la crisis moral y espiritual por la que pasa— y se embarca en un viaje a través del mundo de ultratumba, que culmina con la redención y la contemplación de Dios. Es guiado por el poeta clásico Virgilio a través del infierno y el purgatorio y por su amada Beatriz (fallecida en 1290) por el cielo. Dicho todo así, muy sintéticamente, porque todos la hemos leído (si necesitas una versión con más detalles, la encontrarás aquí).   La Divina Comedia es un viaje, real y necesario, hacia la salvación del alma.

Ilustración de Gustave Doré para «La Divina Comedia». Dante extraviado en el bosque.

Una de las cosas que más me sorprendieron la primera vez que leí La Divina Comedia fue la categorización de los pecados, el orden en el que Dante coloca los círculos del Infierno. Algunos me resultan más opinables que otros, pero no era capaz de comprender por qué razón Dante colocaría en una situación más ventajosa a los asesinos que a los hipócritas. Todo está medido y descrito al detalle; y, en el canto XI, Virgilio detalla y razona la estructura del Infierno. Aquí se encuentran las claves para distinguir las diferentes clases de pecados. La primera es la que lo divide en dos grandes zonas, Alto y Bajo Infierno, según las infracciones pertenezcan a las categorías de incontinencia o malicia.

Canto V: Dante se compadece de una pareja que ha sido presa de la lujuria.

Los primeros cuatro círculos (lujuria, gula, avaricia e ira) corresponden a pecados nacidos de lo que Dante denomina incontinencia. Son renuncias de la razón ante el deseo, respuestas emocionales y faltas de autocontrol que acarrean la propia destrucción de las personas que incurren en ellas. Lo que las diferencia de los círculos siguientes es que con la malicia hay una intención deliberada de perjudicar a otros y, por tanto, estos pecados deben ser castigados con mucha más severidad. No sólo eso, sino que hemos de usar premeditadamente el intelecto para alcanzar este fin. La razón es un precioso don que Dios concede al hombre, el privilegio divino que nos hace humanos y nos separa de los animales, y bajo ningún concepto debería usarse en perjuicio de nuestros semejantes. Es por ello por lo que Dante considera que los crímenes que implican un esfuerzo intelectual son mucho más graves que los que suponen el uso de la violencia.

Dante habla con los traidores, que se encuentran presos en el hielo.

En los dos últimos círculos, más allá del asesinato y la tiranía, se encuentran el fraude y la traición. El fraude se ejerce contra los desconocidos o contra las personas que no son merecedoras de confianza, pero conlleva igualmente el uso deliberado de la inteligencia para obtener un beneficio o realizar algún tipo de mal. Atenta, además, contra el que Dante considera que es lazo de amor fraternal que nos une como seres humanos. La traición, por otro lado, el pecado más terrible, se ejerce en perjuicio de personas con las que se tiene una relación especial de confianza. Aquí encontraréis a los que han traicionado a su familia, su patria, sus huéspedes y sus benefactores. No sólo han roto el vínculo natural de amor existente entre todo el género humano que ya comentábamos hace un momento, sino que van un paso más allá, al romper también el lazo especial de confianza que les une a las personas más cercanas. Y no se limita a ellos, sino que, para Dante, el mal uso del intelecto es una traición a Dios mismo.

«El sueño de Dante ante la muerte de su amada» (Dante Gabriel Rossetti, 1871).

Como veis, nada queda al azar en el Infierno de Dante y todo está en su sitio. De hecho, si os fijáis un poquito más, veréis que Dante tampoco ha inventado nada y que todo estaba ya en los clásicos: Aristóteles y Cicerón, especialmente, que parecen ser los modelos que sigue para determinar la estructura del Infierno.

Pero todo esto yo no lo sabía todavía la primera vez que leí La Divina Comedia.

              ___________________________________________________________________________________________

Com que heu demanat una versió en català de la web i sóc dels pocs no catalans de l’equip (si no m’equivoco), doncs em trobo en una situació curiosa: he pensat que seria bonic escriure la meva entrada pel bloc també en catalá i no només en castellà —que seria el més còmode i fàcil per a mi—, per què no. Solament us demanaria que fóssiu una mica indulgents amb mi i em perdonéssiu els errors que pogués cometre, ja que el poc que sé ho he après llegint i escoltant música. Som-hi…

Aprofitant que s’apropava Sant Jordi, us vam preguntar quin era el vostre llibre preferit:

Queda una semana para el día del libro, ¿nos contáis cuál es vuestro libro preferido? 🙂 pic.twitter.com/6IZAY3NxgD — Aulae (@aulae_es) abril 16, 2015

La Rosa Cassi ens va recomanar La Divina Comèdia. “Sempre i per l’eternitat”, que és molt de temps. Moltíssim. Em dóna vertigen fins i tot a mi, que se’m fa llarga l’espera al bus.

Coneixeu bé l’argument de l’obra: Dante es troba perdut a la seva travessia vital —a un bosc fosc, metàfora de la crisi moral i espiritual per la qual està passant— i s’embarca en un viatge a través del món d’ultratomba, que culmina amb la redempció i la contemplació de Déu. És guiat pel poeta clàssic Virgili a través de l’infern i del purgatori, i per la seva estimada Beatriu (morta el 1290) pel cel. Dit així, molt sintèticament, perquè tots l’hem llegida (si necessites una versió amb més detalls, la trobaràs aquí).

La Divina Comèdia és un viatge, real i necessari, cap a la salvació de l’ànima.

Una de les coses que més em va a sorprendre la primera vegada que vaig llegir La Divina Comèdia, va ser la categorització dels pecats, l’ordre en què Dante col·loca els cercles de l’Infern. Alguns em van resultar més opinables que d’altres, però no era capaç de comprendre per què Dante col·locaria en una situació més avantatjosa els assassins que els hipòcrites. Tot està mesurat i descrit al detall; i, al Cant XI, Virgili detalla i raona l’estructura de l’Infern. Aquí es troben les claus per distingir els diferents tipus de pecats. La primera el divideix en dues grans zones, Alt i Baix Infern, segons les infraccions pertanyin a les categories d’incontinència o de malícia.

Els primers quatre cercles (luxúria, gola, avarícia i ira) corresponen a pecats nascuts del que Dante denomina incontinència. Són renúncies de la raó davant del desig, respostes emocionals i faltes d’autocontrol que impliquen la pròpia destrucció de les persones que incorren en elles. El que les diferència dels cercles següents és que amb la malícia hi ha una intenció deliberada de perjudicar els altres, i, per tant, aquests pecats han de ser castigats amb molta més severitat. No només això, sinó que cal fer ús premeditadament de l’intel·lecte per aconseguir aquesta fi. La raó és un preciós do que Déu concedeix a l’home, el privilegi diví que ens fa humans i ens separa dels animals, i de cap manera s’hauria d’utilitzar en perjudici dels nostres semblants. És per aquesta raó que Dante considera que els crims que impliquen un esforç intel·lectual són molt més greus que els que suposen l’ús de la violència.

En els dos últims cercles, més enllà de l’assassinat i de la tirania, es troben el frau i la traïció. El frau s’exerceix contra els desconeguts o contra les persones que no són mereixedores de confiança, però comporta igualment l’ús deliberat de la intel·ligència per obtenir un benefici o causar algun tipus de mal. Atempta, a més, contra allò que Dante considera que és el llaç d’amor fraternal que ens uneix com a éssers humans. La traïció, d’altra banda, el pecat més terrible, s’exerceix en perjudici de persones amb les quals es té una relació especial de confiança. Aquí trobareu els que han traït a la seva família, la seva pàtria, els seus hostes i els seus benefactors. No només han trencat el vincle natural d’amor existent entre tot el gènere humà, aquell que ja us esmentava fa un moment, sinó que van un pas més enllà, en trencar també el llaç especial de confiança que els uneix a les persones més properes. I no es limita a ells, sinó que, per a Dante, el mal ús de l’intel·lecte és una traïció a Déu mateix.

Com veieu, res queda a l’atzar en l’Infern de Dante, i tot és al seu lloc.

De fet, si us fixeu una miqueta més, veureu que Dante tampoc ha inventat res, i que tot era ja als clàssics: Aristòtil i Ciceró, especialment, que semblen ser els models que segueix per determinar l’estructura de l’Infern.

Però tot això, jo no ho sabia encara la primera vegada que vaig llegir La Divina Comèdia.